|
|
 |
| Notícies / CEMP 2008 |
|
| "EMPRESARIS", TRIBUNA D'ENRIQUE LACALLE PUBLICADA A LA VANGUARDIA EL 05/01/09 |
|
|
|
|
|
| divendres, 09 gener 2009 |
Adjuntem la tribuna d’Enrique Lacalle “Empresaris” que va sortir publicada el dilluns, 05 de gener, a la Vanguardia. |
|
Empresaris
Quan llegeixes la definició d’empresari als diccionaris, potser la que més s’ajusta a la realitat és: “Persona que assumeix la responsabilitat i el risc implícit d’un negoci amb la intenció d’obtenir beneficis”, i afegeix: “Normalment l’empresari decideix què es produeix, adquireix les instal•lacions necessàries o les lloga i reuneix la força de treball, el capital i els materials necessaris per aquesta producció. Si el negoci té èxit obté beneficis; si fracassa, assumeix pèrdues”. En definitiva, se la juga. En aquests temps en què l’empresari és sovint injuriat, jo voldria fer-li un homenatge, ja que no és fàcil ser empresari especialment en moments de crisi, on baixen les vendes, hi ha més impagats i el crèdit està més restringit. I, segons el sector, fins a límits mai vistos. Un exemple clar és el de l’immobiliari, que durant tants anys ha estat un dels motors del país. L’empresari es juga el seu patrimoni i sigui l’empresa petita, mitjana, o gran té la responsabilitat de pagar la nòmina cada mes i als proveïdors, alguns a vegades traient els diners de la seva butxaca. En els últims temps s’ha anat a buscar l’anècdota, i s’ha donat una imatge de l’empresari frívola i poc ajustada a la realitat, oblidant els anys, el risc, l’esforç i el coratge necessaris per aixecar una empresa, amb les seves corresponents hores d’insomni i preocupació, ja que ell és l’eix principal sobre el que pivota la companyia i al final qui decideix el camí a seguir, i afronta el risc patrimonial, i si s’equivoca, perdut tot o part del que tant li ha costat construir, i depèn de l’edat que tingui, amb poc ànim o fins i tot salut per tornar a començar o seguir lluitant. Moltes vegades s’oblida que en situacions límit molts arriben a jugar-‘ho tot a una última carta, ja que la seva empresa ha estat la seva vida, obra i il•lusió, per això aquesta reflexió en veu alta de valoració en els termes justos de la figura de l’emprenedor, impulsor i lluitador infatigable, que crea i se la juga, que genera llocs de treball i riquesa, que no es rendeix, com són la immensa majoria d’aquests personatges valents que han cregut en una idea i l’han tirat endavant amb totes les conseqüències. En els últims anys ha sorgit dins l’associacionisme empresarial el de l’empresa familiar, digne d’elogi, ja que és la continuïtat d’un projecte d’un creador per part de la família, que enforteix el projecte inicial, l’amplia i el diversifica; d’exemples en tenim molt a prop a Catalunya amb empreses familiars que són un exemple de gestió on el testimoni passa de generació en generació.
Un país sense bons empresaris no surt endavant, no funciona, no crea llocs de treball, no genera riquesa, no innova, d’aquí la meva reflexió sobre la importància vital per a l’economia d’una bona classe empresarial que tiri del carro i també del país. En aquests moments més que mai s’ha de valorar en els termes justos aquesta figura tan necessària que s’ha de recolzar, ja que sense ella res seria el mateix. Els ciments d’un país que funciona se sustenten en la capacitat d’entrega, imaginació, assumpció de riscos, sacrifici i valor dels seus empresaris. És de justícia reconèixer-ho.
|
| |
|
|
|
| |
|
Español
English
Català
